La Baronia de Vallferosa

Son aquelles troballes casuals –ei, pels que som de fora -, inesperades, sobtades diria jo, però immensament plaents. Pel paisatge, per conèixer país, per gaudir-ne amb calma. Però si ens interessa la història, la nostra, son troballes que omplen. Em direu ignorant, però vaig trobar un indret que m’era completament desconegut. I estic segur que ho serà per la majoria de gent que en sentirà el nom: Vallferosa.

Sortint de Solsona, amb una guia de consells per fer rutes pels voltants, vam buscar la LV-3005, la carretera de Solsona a Torá, amb la idea de anar a visitar els dolmens de la zona. Hi havia, però, una indicació aconsellant visitar el que anomenàvem una torre de guaita, que es trobava a uns 30 minuts de passeig des de la carretera. Al arribar als indicadors, trobem un camí obert i hi entrem amb el cotxe amb la idea de deixar-lo on es pugui i seguir a peu per buscar la torre de guaita. Pels que coneixem alguns racons de l’Empordà, la idea de una torre de guaita és molt limitada. Ho dic perquè desprès de fer dos revolts del camí ens adonem que no caldrà cercar gaire: la impressionant estructura de la Torre de Vallferosa ja es fa visible. Imponent ja en la seva alçada, tot i que encara som lluny. Seguim el camí, i veiem que es pot arribar amb cotxe fins al costat.

I trobem Vallferosa. Cal contemplar-la amb calma, fer-nos-en una idea interior, intentar comprendre la seva resistència al pas del segles. Però, quants?

Llavors ens trobem al Sr. Marius (En Marius, i ja em perdonarà la confiança). Amb la seva amabilitat ens explicarà (a qui el vulgui escoltar i estigui interessat en la història – i us recomano estar-hi-) la història de la construcció i ens aclarirà que no es tracta tan sols de una simple torre de guaita. Es sorprenent la antiguitat i la complexitat de la vida de aquesta construcció. La més antiga de Catalunya que es conserva dempeus, veien passar els anys, la gent, quasi com accidents transitoris, momentanis. Des del segle X, pot ser abans.

També ens farà adonar que hi ha més coses. Que en aquell indret una comunitat hi ha viscut durant segles, fins fondre’s fa pocs anys. L’església nova (hi ha restes de una de romànica molt més antiga), o, més ben dit, les seves restes. Si mireu la torre del campanar podreu veure una mostra de la ‘sensibilitat’ de la gent: una cantonada està arrencada per endur-se’n la gàrgola que hi havia.

I parlant de mirar la torre de l’església: des de on es veu millor es des del terrat de la Torre. Diu a la web que els més agosarats poden pujar fins dalt: ja us dic que no cal ser molt agosarat, només una mica. Hi ha instal·lades unes escales ben segures (dretes, però segures), i val la pena. S’ho val per totes les raons que se’ns poden acudir. Podem tenir una vista complerta del conjunt de l’església i el poble que hi ha als peus de la torre. Ens omplirem els ulls amb el paisatge immens que s’arriba a veure.  I, aïllats a l’alçada de vertigen, ens podem fer una imatge de la gent que va construir, habilitar, habitar i vigilar des d’aquesta construcció.

En Marius ens explicava la idea de fer un Centre de Interpretació del indret, de com hi vivia la gent a l’Edat Mitjana. Explicar-hi els usos d’aquestes construccions, la vida que s’hi feia, com es relacionava la gent amb el seu senyor, com vivia, cultivava, es defensava,...
Quants llocs tenim en aquest país nostre abandonats! Llocs amb un interès històric enorme, que podrien ser uns centres de formació, de ensenyament, fins i tot de lleure. Amb una organització acurada, respectuosa, fins i tot podrien abastir-se de recursos per el seu manteniment!
Però allà son, malaurats, abandonats i testimonis de una història secular que ara els ignora.
Aneu-hi, visiteu-la. Preneu-vos un temps per que els segles de història de aquelles pedres us reforcin el cor.